Parl de mi

L’amic d’uns amics m’acompanya en cotxe a casa, després d’un partit de futbol. Em parla de les seves dificultats amb els estudis de medicina que, lluny de ser una vocació, s’han convertit sobretot en una manera de satisfer els plans que per a ell té la seva família. A continuació, em parla d’algú que estudiava una enginyeria i que ho va deixar a quart –amb notes prou bones- per passar-se a una carrera de lletres. Aturats al cotxe, just davall cals meus pares, l’amic dels meus amics va afegint detalls sobre aquesta tercera persona, fins que ho veig clar: està parlant de mi.

De sempre, m’ha atret més el drama que la comèdia. Als vuit anys, mentre feia repòs al llit durant un mes per una malaltia que després els metges m’han assegurat que no vaig patir, ma mare em va encomanar el seu gust pel drama i el sentimentalisme a les pel·lícules que vèiem junts a la tele. En conseqüència, quan poc abans de fer els quaranta anys vaig demanar excedència com a professor d’anglès per anar a estudiar teatre amb Philippe Gaulier a Londres, el meu somni era arribar a ser un bon actor dramàtic. El meu mestre aviat m’ho va treure del cap. Record encara el to entre irònic i sarcàstic amb què ell sempre ha volgut disfressar l’amor immens pels seus alumnes, quan em va dir…

“Lluís… tu no ets dels més beneits del grup… t’hauràs fixat que com més seriosos vols fer els teus personatges, més riuen els teus companys de classe…”

Sovint, quan he arribat a casa després de fer de pallasso als hospitals o d’actor còmic a carrers, escoles, parcs aquàtics o petites sales de teatre, m’he sentit repetir -no sempre mentalment- les mateixes paraules…

“Gràcies, Philippe”.