Massiel
Una cosa duu a l’altre.
Durant la setmana, a Blanes, en arribar cansat dels tallers, veig la tele amb els meus hostes.
El triomf de Massiel a Eurovisó l’any 1968.
La minisèrie ens dona per a compartir records d’una època ben fosca, explicada en clau de comèdia.
A estones, reim.
A estones, recordam.
Un cop a Mallorca, el dissabte, em toca “bolo” a Sant Joan de Déu d’Inca. Es tracta d’entretenir els pacients i les seves visites durant una hora i mitja.
Amb la meva companya de duo hem parlat abans per telèfon. Farem cas al director artístic. Aquest mes, ha demanat que el tema de fons siguin “els oficis”.
Just abans de l’actuació, duc el meu fill fins l’estació de tren de Lloseta. A la ràdio parlen d’Eurovisió. Favorita: Suècia.
Un cop a la sala polivalent de Sant Joan de Déu i per a fer contents el nostre públic, Violeta diu:
“Cantarem una cançó de les d’abans, de les antigues.”
Faig una passa endavant i em soprenc a mi mateix.
Faig de Massiel.
“La la la la…”
Bé, en realitat faig de Carolina Yuste fent de Massiel.
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!
Lluís Colom 