La tutora
Són les vuit del matí. M’he hagut d’aixecar prest per a ser aquí, ben despert, abans de les vuit. Em preocupa la tutora. El dia abans, al taller amb l’altra meitat del seu grup, quan s’ha duit de l’aula els alumnes que no hi participaven, l’he vist tensa. Ha hagut de cridar per a que li fessin cas. I el gest era… un ca que lladra?
També hi participa la cap del Departament d’Orientació, que és la persona que ha organitzat els tallers. Tot roda. Passats cinc minuts tothom ja està ben despert. L’al·lot que duia massa energia ja ha tingut el seu moment de protagonisme, i l’al·lota a la que se li havien aferrat els llençols està damunt d’una cadira. I fa riure els altres.
Tot roda.
Però…
Però ella, la tutora…
La tutora somriu, però no hi és del tot.
Li col·loc una alumna al costat.
Deman l’alumna que li pegui un cop…
“Ha de sonar, però no ha de fer mal.”
… a l’omòplat.
No hi ha manera. Prov amb un altre alumne. Tampoc. Tenen por de fer-li mal.
Ella es deixa fer. Però les dents de dalt mosseguen el llavi d’abaix.
A la fi, un d’ells ho fa. La tensió s’allibera. Tothom riu. La tutora somriu.
Més tard, al seu despatx, la cap del Departament d’Orientació em fa una pregunta trampa.
“Hi havia dues persones que no estaven bé. Te n’has temut?”
N’endevín només una.
“L’altra és la tutora.” Em va demanar expressament que jo hi fos per a fer-li costat. Fa mesos que no està bé.
M’he equivocat -pens- en donar-li tant de protagonisme?
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!
Lluís Colom 