El Tercer Dia
El tercer dia, en tancar els ulls, ja no veig els seus.
Avui és dijous i el taller el vaig fer dilluns.
Era un grup nombrós d’adults i no vaig reparar en ella fins que havien passat els primers deu minuts. Els més difícils.
A la meva esquena…
Per què sempre és a la meva esquena?
… a la meva esquena, algú fa un gemec. Un gemec que va seguit del començament d’unes rialles acompanyades d’altres renous vocals destinats a reprimir alguna cosa que està a punt de vessar.
Li deman d’anar davant tothom i no tancar els ulls, ni girar-se d’esquena, ni tapar-se la cara. Riu. Ara ha deixat anar les rialles. I són un torrent. Amb llàgrimes als ulls. I mocadors de paper.
Negres, els ulls. Grossos.
Durant la classe, el gemec torna a comparèixer.
Ara li deman d’anar devora d’algú que feia alguna cosa que l’ha fet riure.
L’altra persona ho torna a fer i ella riu sense mirar què fa l’altra persona. Ella ens mira a nosaltres. Amb uns ulls negres i enormes que, tot i les temptacions o els impulsos, no s’arriben a tancar. Els que miram, reim encara més i més fort.
El darrer moment de la classe és per a ella. Té una companya a l’esquerra, i per fer el que ha de fer, cal que estigui a la distància justa. S’hi acosta. Se n’allunya. Prou! Ho té. La distància justa. Mentre em retir de l’escenari per deixar-les totes soles i que facin el que han de fer, li pas per darrera. Veig com els meus dits -sense demanar permís – agafen, amb tota la delicadesa de la que som capaç, la seva trunyella, que descansa damunt l’espatlla esquerra, – la del braç que haurà de moure – i la traslladen lentament a l’altra espatlla.
Els que miren han rigut el meu darrer gest de composició escènica. Jo, en canvi, sospit que he anat una mica massa enfora.
Al tercer dia, he oblidat els seus ulls.
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!
Lluís Colom 