El 47
Una al·lota molt jove acaba de seure devora meu. Duu el mòbil a la mà, però enlloc de mirar-lo, es gira cap a mi i em mou conversa.
Sí, som qui ella pensa que som.
Fem càlculs i esbrinam entre tots dos que fa tres anys li vaig fer una hora de taller de Clown a la seva antiga escola. Junta les mans i les mou una damunt l’altra d’una manera una mica peculiar.
“Em vares demanar que seguís fent mamballetes d’aquesta manera.”
Parlam una estona de la vergonya, de les emocions, d’allà on ella estudia ara, dels tallers que faig jo ara també per a professors, i dels que faré per a mares i pares d’alumnes tot d’una que em donin l’oportunitat a alguna escola.
Vol saber si jo podria fer un taller a un grup de voluntariat del que forma part. Li assenyal el seu mòbil i li deman que escrigui el meu nom per trobar la web.
Em pot contactar en voler.
Em parla de l’escola on fa ara el Batxillerat.
“Ah!” dic “Jo hi vaig estudiar”.
Ara assenyala cap afora. Som a l’alçada del pont que travessa el Passeig Mallorca des de Jaume III.
S’acomiada educadament i se’n va devora la porta de l’autobús. Just abans de davallar es gira cap a mi, somriu, i em fa un gest amb la mà que vol dir “adéu”.
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!
Lluís Colom 