Amb els petits
Es nota que tenen ganes. Deu haver estat bona idea deixar els petits pel darrer dia. Han sentit que els grans s’ho han passat bé, i ara volen saber de què parlen. Vaig per feina.
“Hem de fer un cercle, però…”
Els interromp quan veig que alguns volen enviar qui tenen devora – ja sigui amb el gest o la paraula – a un altre lloc.
“… no podeu dir als altres el que han de fer.”
Tenen ganes. El cercle aviat està enllestit i és ben rodonet. Començ amb un joc que fa temps que no faig. En tenc bon record.
Marc uns límits molt exigents. Som exageradament sever, i no els deix passar ni mitja. Comencen a riure amb les errades que jo critic amb una determinació i ímpetu que, ben aviat, els provoca tantes rialles com les errades de les companyes.
Distingesc entre les seves veus, les rialles de la tutora.
Trob una parella que fa les delícies del grup. Un bon contrast, i dues accions físiques molt diferents. Una, molt continguda. L’altre, molt exagerada.
Diuen que sí a tot el que els propós. Més fort faig els crits per corregir-los i més riuen. I em fan cas. Juguen a fons amb les regles del joc.
Ens hem enlairat. Ja volam. Pos cadascú dels components del duo a un costat i l’altre d’una al·lota tímida a qui tot just li sentim la veu, i a la que ara jo anim a contestar encara més fluix, però més agut. Alternativament, cadascú dels components del duo repeteix accions petites, gairebé minúscules a partir de les reaccions espontànies que han tingut quan han fallat, quan s’han equivocat. Ara, un del duo còmic. Ara l’altre. Però amb un ritme precís que els ajud a trobar. Sempre, al costat de l’al·lota que parla fluixet però agut. Ara són un trio còmic.
Tothom riu. Tothom fa mamballetes.
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!!
Lluís Colom 