En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Sí. Dois!!
Adults a Inca
Al primer joc, ell no entra a ritme. Alguns s’equivoquen. Altres tallen el primer impuls. Ell simplement no entra a ritme. No s’equivoca, pentura per això, per aquest segon de més que es dona a si mateix per a pensar, per a controlar.
“No entres a ritme. Hi ha una respiració de més.”
Torna a passar el mateix.
Desfaig el cercle.
Va davant amb tothom que el mira.
“Els pallassos no són gens beneits. Bé, els pallassos, sí. Però la persona que hi ha dedins no és gens beneita.
Tampoc es fa la beneita.
Però, quan fa de pallasso, no pensa. Renuncia a controlar.
No vol fer-se el graciós. Ni cerca els problemes per fer-se el graciós.
Deixa sortir la part més beneita que tots duim dedins…”
Quinze minuts més tard, és damunt d’un banc. Ha sortit a ajudar algú que ha pujat a escena, al banc, i que el primer que ha fet és gratar-se.
“Pots gratar-li allà on li pica?”
“Sense deixar de mirar-nos”
Les accions van lentes, amb ritme de drama, i cerca o bé fer gràcia o provocar el conflicte.
Li torn a enflocar el mateix sermó d’abans amb paraules diferents.
Mentre m’escolta atentament, es posa la mà al coll de la camisa.
Jo interromp el sermó.
“Això ens agrada. Que no es vegi la camiseta.”
Deixa el coll de la camisa i enfonya la camiseta cap avall perquè no es vegi.
“No! La mà al coll de la camisa. Simplement, això.”
Segueixen. El ritme ha millorat. Hi va més directe. Ara són tres damunt del banc. I tot gratant un dels seus companys, ell acaba amb els genolls una mica junts i flexionats. I la mà al coll de la camisa.
Han arribat les primeres rialles.
A partir d’aquest moment, cada pic que surt a escena, té la mà allà mateix, però se n’oblida dels genolls.
“Al teu company no li agrada tenir devora algú més alt.”
I tot d’una – a ritme – se’n recorda dels genolls. I ja no se n’oblida.
Més petita és la persona que ell té devora, més reim els que miram.
“Crec que avui he entès alguna cosa.” Diu, en acabar.
Lluís Colom 