“Dois.
En dic tallers de clown.
Pentura perquè la paraula “pallasso” s’ha convertit en un insult.
Pentura perquè en anglès tot sembla més important.
I quin títol pos en aquests escrits que parlen del que passa als tallers?
Dois?
Si. Dois!!”
Pare i filla
Fins el darrer moment, he pensat que el taller no es faria, que no hi hauria prou alumnes. El vespre abans, telefona na Lola.
“Tens set persones. I si no et sap greu, jo també faré el curs. Vuit!”
El matí, particip a un taller de Dansa que es fa a Artà. Cinc hores. De camí cap a Manacor, després de dinar, intent resistir la temptació de preparar la classe. Vull convèncer-me a mi mateix que després de ballar tanta estona, dec tenir el cap prou anul·lat com perquè em surti una classe magnífica. Tanmateix, un cert neguit em puja per l’espinada mentre deix enrere la carretera i m’endins pels carrers de Manacor.
Com passa sovint, el primer que m’explica na Lola, després de fer-me una de les seves
meravelloses abraçades és que hi ha dues baixes. Aconseguesc no aixecar una cella, i reprimesc un pensament negatiu. Un taller amb gent que no conec és molt més fàcil quan són molts. Perquè el riure és contagiós i perquè…
Compareixen dues persones que no s’havien apuntat. Tornam a ser vuit. Nou si em compt a mi. Els que arriben saluden als que ja hi són, i es presenten.
“Jo som en Pere.”
“I jo, na Maria.”
Què faig? Seguesc amb l’inici de sempre – el joc dels noms – , o me l’estalvi perquè ja…? Sense decidir encara, els deman de fer una rotllana. Sí, faré el joc dels noms tot i que…
I és en aquest precís moment quan sent algú que xiuxiueja alguna cosa a la persona que té al seu costat. I tot seguit, el renou d’una cremallera. M’atur en sec. Els mir. El pare ha dit alguna cosa que només ha sentit la seva filla, que abans ens ha dit que té devuit anys. Després li ha començat a davallar la cremallera de l’anorak perquè no passi calor.
Ja sé on començar!
Lluís Colom 