Monpare

“Fa ara vint anys, en vespres d’estiu, vaig escriure això. Volia fer ficció a partir dels meus records de nin i adolescent. Ficció, per tant, a partir de records de finals dels seixanta i principis dels setanta. Era una altra Mallorca.”

Un

Diguent mentides no hi ha qui em guanyi. A l’escola quan algun company es ficava a un embolic, sovint em venia a cercar a mi perquè l’ajudàs a sortir del mal pas. I és que no hi ha res com una mentida a temps, ben dita i sobretot ben fabricada, per esvair els problemes.

Vaig començar de ben petit a dir-ne de mentides. Supós que la cosa em ve de sentir les mentides que monpare li deia a mumare quan arribava tard a casa. Era un artista i que jo recordi no en va repetir mai cap ni una, de mentida, per excusar el seu retràs. Mumare m’ho va fer veure que el primer que explicava monpare en seure a taula a sopar era sempre una mentida.

– En Mateu, en tancar el taller, ens ha duit a tots al bar per celebrar que el seu cosí de França s’ha casat. A Lyon, amb una al·lota que nom Silvie i que pel que es veu és molt maca i a més és filla d’un notari. En Mateu està tan content per la sort que ha tengut el seu cosí, – ja el coneixes tu, Marta, en Mateu, sempre pendent de la família – està tan content dic, que no ha parat fins que ens ha tengut tots reunits al bar per convidar-nos a unes cerveses.

En realitat i això ho vaig saber per mumare, que era qui ens acompanyava al llit quan arribava l’hora d’anar a dormir, monpare tenia per costum quedar-se a fer feina al taller fins tard. Eren en Mateu, l’encarregat i els altres empleats els que si de cas havien anat a celebrar amb cerveses allò del cosí de França.

– Tot i que si t’he de ser sincera, David, jo diria que en Mateu no en té cap de cosí a França. I si el té, m’estranyaria que hagués tengut la sort de trobar una jove rica i maca que nom Silvie.

Jo, al principi, no sabia perquè era que mumare no creia el que monpare ens explicava a l’hora de sopar. Per altra banda, per què era tan estrany que el cosí den Mateu s’hagués casat amb una tal Silvie?

Així estava jo, sense saber si creure monpare o mumare, fins que un dia, a l’escola, vaig descobrir una cosa que em va fer veure que era ella la que tenia raó i que era cert que monpare en deia de mentides. Jo anava a escola als jesuïtes, a la mateixa escola on hi havia estudiat monpare. Aquell matí, el professor m’havia expulsat de classe i com ja era el tercer pic en menys d’una setmana, m’havia enviat al despatx del Pare Prefecte. El passadís que duia cap aquell despatx era territori desconegut per jo. Era a una ala de l’edifici on els nins més petits no hi anàvem mai. El porter em va haver d’acompanyar fins a dalt de l’escala.

– És allà abaix. La darrera porta a mà esquerra.

Vaig començar a caminar lentament, sense cap ganes d’arribar-hi, mentre sentia a la meva esquena les passes del porter que davallava un altre pic cap al claustre. A un costat i l’altre del passadís hi havia portes on més tard vaig saber que hi feien classe els alumnes de batxillerat. Entre porta i porta, a una certa alçada hi havien penjat uns quadres amb fotografies de joves ben pentinats. A la part superior de cada quadre hi figurava l’escut del col·legi i l’any que havien acabat el batxillerat els alumnes que hi sortien retratats. M’hi vaig entretenir una estona a mirar-los amb detall. Una mica perquè em cridaven l’atenció aquelles cares i aquelles robes tan mudades que duien, i un poc també perquè no en tenia cap ganes de tocar a la porta del despatx del Pare Prefecte.

Va ser així com vaig topar amb la cara del meu professor: don Jerónimo Riera Mas. Em vaig posar a cercar monpare, però no el vaig trobar. Vaig tornar a repassar de dalt a baix tot el quadre del curs 1947-1948 per si de cas l’haguessin col·locat fora de lloc. Fora de lloc alfabètic, vull dir. No hi era. I no podia ser que no hi fos perquè monpare m’havia explicat que en Riera, el meu professor, havia estat company seu de curs, que seien junts a classe – Ramonell i Riera – i que ells dos havien estat, durant tot el batxillerat, els millors alumnes del curs. En Riera s’havia duit no se quina condecoració que els jesuïtes ja no donaven en la meva època d’estudiant, i ell, monpare, havia aconseguit alguna cosa així com el segon premi. Tot i això, ni rastre den Ramonell al quadre. Vaig donar el cas per perdut pensant que després a casa ja ho aclariria. Pentura monpare s’havia posat malalt el dia de les fotos i per això no havia sortit al quadre aquell. Vaig fer càlculs i després de botar-me un d’aquells quadres, el del curs 1948-1949, vaig anar davant del següent, curs 1950-1951, on sense dubte hi seria el meu oncle Bernat, dos anys més jove que monpare. I sí que hi era: don Bernardo Ramonell Matas. I devora seu, un altre Ramonell, don Luis Ramonell Matas. O sigui monpare. No sé el temps que vaig tardar en decidir-me a tocar a la porta del Pare Prefecte. El que sí me’n record és que quan ho vaig fer tenia dues coses clares: la primera, que monpare no havia estat l’estudiant brillant que pretenia sinó que havia repetit curs dues vegades. La segona, la mentida que li anava a enflocar al Pare Prefecte per lliurar-me del càstig que devia estar a punt de caure’m.

Dos

“Una dona abandonada és com un animal ferit”. Na Laura tenia tan sols quinze anys –un menys que jo- i fins que no vaig sentir aquella sentència en boca de monpare, jo mai no havia pensat en ella com una dona. Na Laura era la meva al·lota. Millor dit, ho va ser fins aquell dia d’agost quan vaig conèixer na Penélope. Li vaig dir el mateix vespre. A na Laura. Allò de na Penèlope. Que l’havia vista i me n’havia enamorat. Amb na Laura ens havíem promès, des del primer dia, ser sincers sempre l’un amb l’altre. Res d’amor etern. Duraria el que hagués de durar, quan més millor, però en acabar-se, s’hauria acabat. The End i sense fer-ne cap drama.

Encara record l’escena. Estàvem asseguts a un banc de la plaça, na Laura i jo, mentre els nostres amics – les amigues de na Laura i els meus amics – seien a un pedrís, una mica més enfora, tot enrevoltant na Penèlope i el seu germà Javier. Havien arribat de Madrid aquell mateix dia. I havien causat sensació. El nostre banc, on na Laura i jo havíem passat tantes estones junts durant tot aquell estiu, estava situat a l’únic redol de fosca de tota la plaça. Una fosca gens casual ja que n’era la causa una pedra que a finals del mes de juny jo havia llençat amb perfecta punteria contra la farola que hi havia just devora del banc. La fosca que nosaltres dos tan bé havíem sabut aprofitar fins aquella nit de començaments d’agost quan, enlloc de passar-li a na Laura la mà per davall de la camiseta per desfer-li els gafets del seu sostenidor, li vaig voler obrir el meu cor. Un cor que ara bategava per una altra.

El moc que em clavà en va destrossar les ulleres. Vaig recollir com vaig poder les restes que vaig trobar per en terra i vaig fugir esperitat cap a casa. Una mica per por que na Laura no s’hagués quedat prou satisfeta amb la llosca que m’acabava d’entaferrar, i un poc també per amagar-me dels comentaris dels meus amics que estaven encantats de poder demostrar el seu mal-lletat enginy davant d’aquella bellesa arribada de Madrid i que responia al nom de Penélope.

A casa, mumare, en veure’m arribar, no digué res i se n’anà cap al bany a cercar la farmaciola. Monpare volgué saber amb qui m’havia barallat, i com en aquell moment jo estava massa fet pols per inventar-me cap mentida, li ho vaig dir, fet que motivà la frase abans esmentada, que per cert, vaig veure que no feia cap gràcia a mumare.

Vaig passar-me tres dies sencers a casa sense sortir. Quan monpare s’esforçà per treure-li ferro a allò que m’havia dit, i em va voler convèncer que segur que na Laura ja s’hauria penedit del seu rampell d’ira, i que probablement estaria més que disposada a fer les paus, jo el vaig mirar amb incredulitat.

– És que jo ja no l’estim na Laura. Ja t’ho vaig dir l’altra nit. M’he enamorat de na Penélope.

– Doncs per què no surts, la cerques i li ho dius?

No va fer falta. En aquell mateix moment mumare em va cridar al telèfon.

– És per a tu. No la conec. És algú que xerra en castellà.

Vaig saber que era ella, na Penélope, abans de contestar el telèfon. Abans de contestar també, vaig fer un gest als meus pares perquè em deixassin sol. Després vaig dir hola i em vaig posar a escoltar el que na Penélope havia de dir-me: que havia sabut per unes amigues de na Laura el que havia passat aquella nit i que li sabia greu. I que a ella els gelats li agradaven de maduixa. I a mi?

Tres

Enguany, un amic de la família ens explicava que no ha volgut sortir de ca seva en tot l’estiu per mor de les obres que hi fan a les carreteres. Algú va afegir que el pitjor no eren tots aquells arbres destrossats que es veien apilats a les voreres, sinó els clots i les sèquies que com ferides interminables travessaven el que fins fa poc havien estat boscos i camps de conreu. Cadascú va anar dient una mica la seva fins que mumare va tancar la conversa amb aquesta frase: “El pitjor de les ferides es que deixen cicatriu”.

Quan érem petits, els estius eren llargs, els cotxes lents i les carreteres estretes. Cada any hi passàvem tres mesos a la casa de la platja. Onze quilòmetres ens separaven de la ciutat. Monpare hi davallava de dilluns a dissabte per obrir el taller. El mes d’agost, crec recordar que es prenia alguna dissabte lliure, però la resta del temps pujava i davallava quatre pics cada dia, ja que sempre venia a dinar amb nosaltres. El migdia s’aturava un moment a casa per posar-se el banyador, i després venia fins a la platja amb el cotxe per fer un capfico. Crec recordar que de vegades també li donava temps de prendre un aperitiu amb els seus amics que hi compareixien devers la mateixa hora. Alguns, els més afortunats, no feien feina a l’horabaixa i solien pujar a dinar més tard. Nosaltres, en veure el cotxe de monpare aparcat davall d’un pi, sabíem que havíem d’aprofitar el poc temps que ens quedava abans no ens cridassin per dinar. Després, per pujar de la platja fins a casa, els meus germans i jo no sempre ho fèiem amb cotxe. No sé ben bé quin criteri usava monpare per decidir si ens hi deixava pujar, però supós que devia tenir a veure amb la quantitat d’arena que duiem damunt. La cosa no era cap broma. Després de tot un matí de platja, aquells cinc minuts a peu davall del sol de les dues del migdia ens semblaven el pitjor del càstigs immerescuts.

Els estius eren llargs. Començaven el vint-i-un de juny. Aquest era un dia assenyalat perquè, a més de ser el darrer dia d’escola, també celebràvem el sant de monpare. L’endemà ja partíem cap a la casa de la platja. Ens ho duiem gairebé tot, gelera inclosa. Els homes del taller ajudaven monpare a davallar-la per les escales en una proesa que, any rera any, a mi em llevava les ganes de tornar gran. El trasllat provocava nervis i més d’una baralla, però la perspectiva de més de tres mesos de vacances feia que el mal humor no duràs gaire.

Els matins, platja. Després de dinar, siesta obligatòria, tot i que l’únic que realment la dormia era monpare. A les cinc i mitja agafàvem bicicleta i anàvem a trobar els amics. Sovint anàvem al bosc a fer cabanes o a lluitar amb espases que fèiem amb albons. I així dia darrera dia fins que cap a mitjans d’agost, just quan ens començàvem a avorrir una mica, arribaven les festes: tres dies de jocs i corregudes durant el dia i verbena el vespre.

Va ser durant un d’aquells matins de festa quan n’Alba es va fer el xap a la barra. Seien amb uns amics al cadafal on el vespre hi pujaven els músics per animar la festa, quan algú – per fer broma – li pegà una empenta. Tot i que només hi devia haver metre i mig fins arribar en terra, la meva germana aterrà malament i se l’hagueren de dur cap a la Creu Roja a posar-li un parell de punts.

No va ser fins uns dies més tard, ja acabades les festes, i quan s’iniciava el darrer període de l’estiu, aquell que es caracteritzava per un major acostament entre el grup de les nines i els dels nins, que vaig sentir mumare dir, per primer pic, aquella frase:

“El pitjor de les ferides es que deixen cicatriu.”

Jo acabava de sortir de l’aigua per unes roques que quedaven darrera d’on mumare seia amb les seves amigues. No sabia que jo la sentia quan va afegir:

“I a ca nostra, tenim la mala sort que mai són en David o en Josep que es fan les ferides, sempre li toca a n’Alba. I és molt pitjor per una nina, una cicatriu.”

Anys més tard, quan li he volgut retreure aquell comentari seu, que va fer que em tornàs cap a l’aigua amb una confusa mescla de ràbia i tristesa, sempre ha negat que ella pogués dir una frase així… Els grans, ja se sap, si no apuntam les coses, amb els anys se’ns oblida tot.

Quatre

Si alguna vegada tenc fills, no els posaré noms compostos. M’agrada tenir un sol nom. I que els meus germans nomin Alba i Josep. I els meus pares, Lluís i Catalina. Tenc mania als noms compostos, i és per culpa d’un hotel. L’hotel Aiguamarina.

No en record la construcció. Ni tan sols sé imaginar la platja sense aquella mola alta i estreta. És possible fins i tot que mentre jo era petit, aquell hotel no em fes gens de nosa. Un any però, – un estiu – vàrem descobrir una mena de tub que sortia d’un costat de la platja i anava fins una gran boia de color taronja que hi havia a mig camí entre l’arena i el final de la cala. És un emissari, – digué algú- l’emissari de l’hotel Aiguamarina. Supós que no vaig copsar del tot el significat de la paraula emissari fins que un matí, mentre nedava amb els amics per unes roques que hi havia no gaire enfora d’aquella boia, vaig veure una cosa estranya que surava davant meu. Era de color marró i tenia el tamany d’un puny. Encuriosit, ho vaig agafar amb la mà per mirar-m’ho millor.

D’ençà de llavors i durant una bona partida d’anys, vaig ser en David-merdós. En part per culpa de l’emissari de l’Aiguamarina, i en part perquè aquell estiu acabava d’arribar un al·lot nou que també nomia David.

L’incident va fer que la platja caigués en desgràcia. Això va significar l’inici de l’època de les piscines. Un dels nostres amics en tenia una al nou xalet que acabaven de fer-se els seus pares, i ens hi va començar a convidar. Aquest fet li va atorgar tant de prestigi, que en un no res passà de ser un insignificant membre del grup, – tenia un any menys que la major part de nosaltres – a convertir-se en el favorit del nostre líder, un al·lot anomenat Xavier, que no anava als jesuïtes amb nosaltres, i que ens duia dos anys. Al principi, en Joan ens convidava a tots a la seva piscina, però aviat en Xavier li va suggerir que potser era millor no convidar sempre a tothom. La piscina den Joan es convertí així en l’element clau per reforçar el lideratge den Xavier, que era en realitat qui decidia, dia a dia, quin serien els noms dels afortunats que en Joan tendria a bé convidar a la seva piscina. Votar a favor de les propostes den Xavier a l’hora de triar els jocs de cada horabaixa, donava punts per poder nedar a la piscina. Discutir les seves ordres, en llevava.

Per ser justs, cal admetre que uns anys més tard, en complir jo els setze anys, l’hotel de la platja va ser un altre pic responsable d’un nou canvi de caire més positiu. Sense deixar de ser la causa de la brutor de l’aigua de la mar, per molt que haguessin allargat l’emissari un centenar de metres fins el final de la cala, les al·lotes que entraven i sortien per la seva porta, juntament amb els bikinis que vèiem estesos als seus balcons, es varen convertir en el centre absolut del nostre interès. S’havia acabat l’època de les piscines – l’Aiguamarina no en tenia – i començava l’època de les estrangeres.

En Xavier, que ara sortia amb una amiga de n’Alba, va perdre el seu lideratge. El seu lloc l’ocupàrem aquells que encara anàvem als jesuïtes, constituïts en nucli dur d’una colla d’amics dedicada dia i nit, en cos i ànima, a la feixuga tasca de lligar amb al·lotes rosses que no xerraven el nostre idioma. Com no podia ser d’altra manera, la primera amb la que jo vaig aconseguir alguna cosa per presentar davant dels amics com un petit èxit, era anglesa, tenia grans a l’esquena, i presentava un petit inconvenient: el seu nom.

Un nom compost: Mary Anne.

Cinc

Monpare es definia com apolític, la qual cosa, passats els anys es va traduir en un vot fidel cap a UCD primer i cap al PP després. Això sí, mai no hi va militar ni tampoc es va significar públicament en favor de la dreta. La nostra consciència política – la dels seus fills – aparegué de sobtes un estiu quan al programa de festes, que aquell any elaboraven per primer cop un grup de joves barbuts, hi aparegué un concert den Lluís Llach. No sabíem qui era. No en teníem ni idea. Crec que ni tan sols vaig ser capaç d’associar el seu nom de pila – escrit així amb doble ela i accent – amb el nom de monpare.

Alguns dels meus amics – els més espavilats – digueren més tard que ja abans del concert havien començat a fer preguntes a ca seva. Preguntes que no sempre obtenien resposta. A ca nostra no se’n parlà gens del concert… fins l’endemà que sí que en xerràrem i força. Fins aquell any, les berbenes havien comptat sempre amb la presència d’orquestres no gaire conegudes que interpretaven els èxits de l’estiu. Record – entre d’altres – “Un rayo de sol”.

Aquella nit va ser diferent. Es llevaren les tanques de fusta que limitaven l’accés a la plaça, es tragueren les taules i s’omplí tot el recinte, pista de ball inclosa, amb cadires. Dues hores abans del concert, començaren a arribar cotxes amb gent que venia de fora. Esmaperdut, hi vaig descobrir entre els forasters, que per primer pic en la vida treien el cap pel nostre petit paradís estiuenc, un parell de companys de classe que, per haver repetit curs, em treien un any i semblaven dos o tres anys més grans. Eren d’aquells que, a l’escola, tenien fama d’avançats, tot i que mai sabies en què exactament anaven avançats, ja que en els estudis estava clar que no.

Abans den Llach, sortí un altre cantant, en Pi de la Serra, a escalfar l’ambient. Record una cançó seva, “Amb moto”, que incorporava força onomatopeies que feien referència al so de l’esmentada moto, i que nosaltres interpretàrem durant setmanes tot i adaptant-la a les nostres més modestes bicicletes. Record també que ningú va plantejar la pregunta que ara, en posar aquest nom per escrit, em ve al cap: era “Pi de la Serra” un malnom, o una combinació força improbable de llinatges familiars?

Tant ell com en Llach més tard, amaniren les seves actuacions amb tot un seguit de comentaris estranys que jo no vaig saber per on prendre. En record un: abans d’interpretar una cançó que començava amb la frase “cal que neixin flors a cada instant”, en Llach va dir alguna cosa així com que era fruit d’un temps on no es podien dir segons quines coses, i que per dir-les, de vegades calia parlar de flors quan un volia dir “hòsties”. Crec que ens va convidar a fer-ne mentalment o en veu alta – ja no ho record – la substitució. Tampoc record si en aquelles alçades vaig saber situar la paraula “hòstia” en el seu adequat camp semàntic. És molt possible que la meva educació religiosa dugués la paraula en qüestió cap al cantó sagrat, la qual cosa em degué deixar més estranyat encara. Després arribà “L’estaca”, i aquí ja vaig començar a notar que alguna cosa es movia. Record un ritme especial de silencis, cançons i mamballetes. I que tot el públic reaccionava a tot allò que passava dalt de l’escenari com si fos un sol cos. Als braços, l’aire de la nit em va posar la pell de gallina. Vaig cercar les cares de la gent que coneixia. No vaig veure ningú, tret dels dos o tres que seien devora meu. La gent de fora ens superava amb escreix. No gaire lluny de les darreres fileres de cadires de fusta hi havia les motos de la guàrdia civil. Més de les habituals en les nostres nits de verbena.

Aquell final d’estiu fou força diferent dels altres. No és que tot canviàs de sobte. Vàrem seguir amb les bicicletes, els partits de futbol i els nostres jocs habituals, però record que en fer-se fosc, sovint ens aplegàvem a un costat de la platja per xerrar amb al·lots més grans. Allà vaig sentir per primer cop parlar dels grisos, dels seus cavalls, i de què a Barcelona, a la universitat, els estudiants sovint havien de córrer. També record que un vespre, algú davallà una guitarra, i que la primera cançó que sonà començava amb aquestes paraules:

“L’avi Siset en parlava, de bon matí en el portal,

mentre el sol esperàvem i els carros vèiem passar”.

Amb paraules així va néixer la nostra consciència política.

Sis

Per la Mare de Déu d’agost eren festes. Abansd’organitzar-les aquells que varen tenir el coratge de dur Lluís Llach, sempre, que jo recordi, les havien organitzat els mateixos. Era el que se’n deia la comissió. La comissió de festes. Supós ara que devia ser autoconstituïda, i que comptava amb el vist-i-plau d’un ajuntament, la vila del qual ens queia més enfora que no la nostra pròpia ciutat.

La comissió – el nucli dur de la comissió – eren don Bernat, don Pep i don Mateu. Es deia que si aquests tres perdien tant de temps darrera les festes era només pel gust que passaven al concurs de “misses” que es celebrava cada any durant la verbena de dissabte i al que es presentaven tant les al·lotes de casa com les estrangeres. La col·locació de la banda amb el títol de “miss” i les besades de rigor anaven sempre seguides d’una o més visites al bar i algun que altre ball d’aferrats. El fill de don Mateu, un al·lot que anava a la meva mateixa classe, feia esforços – inútils– perquè semblàs no importar-li tot allò. Però quan son pare – don Mateu – pujava al cadafal per anunciar les guanyadores del concurs de “misses”, en Rafel sempre fugia cap a la porta amb una o altra excusa. Mentrestant, sa mare, asseguda amb unes amigues a una taula prop de l’escenari, aguantava el penós espectacle que don Mateu i els altres dos –un pèl gats – oferien devora unes al·lotes vint anys més joves que ells.

Monpare no era de la comissió. Tanmateix, un any hi volgué aportar una idea. Una idea que va tenir un desenllaç imprevist. Un amic seu, un antic company d’escola, tenia un forn davant d’allà on vivíem nosaltres a la ciutat. Hi feien unes ensaïmades excel·lents, i nosaltres en compràvem sovint, sobretot els caps de setmana. En canvi el pa era ferest. Cada matí li compràvem un o dos panets per compromís, que acabaven invariablement en el fems. Això, en una època que el pa era sagrat i quan, moltes famílies cristianes, en caure’n un bocí en terra, l’agafaven, li feien una besada i se’l menjaven. És possible que fos la mala consciència que tenia monpare per llençar el pa al fems, el que el va empènyer a parlar amb la comissió de festes, de la idea que se li havia ocorregut.

El diumenge no hi havia verbena. El capvespre hi havia el festival infantil on els nins i nines agrupats per edats mostraven les seves dots artístiques dalt de l’escenari. Monpare va pensar que en acabar aquestes actuacions, i abans de la traca final dels focs artificials, la comissió podia convidar els residents a una mica de gelat amb ensaïmades. Les ensaïmades serien del forn del seu amic Vicenç. La comissió va acollir la idea amb entusiasme, i algú va voler anar una mica més enllà. Abans de la degustació, allà al mig de la plaça, en Vicenç oferiria una petita demostració de com es feien les ensaïmades. Tothom estigué d’acord.

El dia assenyalat, en Vicenç, l’amic de monpare, va muntar una paradeta a un costat de la plaça. En acabar el festival infantil, els curiosos s’agruparen davant del forner pe veure com aprimava i donava forma a la massa. A primera fila hi havia donya Encarnació, la dona de don Mateu, que no es volia perdre cap detall de tot el procés. Tot anà bé fins que en Vicenç, a l’hora de tallar la pasta, va fer un somriure orgullós al públic, tot mostrant l’ungla del seu dit petit, una ungla extremadament llarga, que tot seguit va usar com a ganivet. A primera fila hi va haver un moviment estrany. Uns segons més tard, quatre o cinc senyores – entre elles donya Encarnació – abandonaven molt disgustades aquell nou acte tot just acabat d’incorporar al programa de festes.

El vespre, monpare volgué anar a casa de don Mateu per disculpar-se. Li volia dir que li sabia molt de greu el que havia passat, i que ell no en sabia res d’aquella ungla. Vaig demanar-li si el podia acompanyar i així aprofitaria una mica l’estona per jugar amb el meu amic Rafel. Monpare va fer que no amb el cap, però una estona més tard, quan ja tenia les claus del cotxe a la mà, vengué a cercar-me a l’habitació perquè l’acompanyàs.

En Rafel i jo estàvem a mitja partida d’escacs quan monpare, després de parlar una estona amb don Mateu, volgué partir. El cavall den Rafel, que jugava amb les blanques s’havia infiltrat pel costat esquerra i m’estava fent una escabetxina. Monpare em digué que si no m’importava tornar a peu, podia acabar la partida. Poc després, començàrem a sentir els crits de donya Encarnació. En aquella època, les cases d’estiu acostumaven a ser petites i, des d’allà on érem, era impossible no sentir el que deia – a crits – donya Encarnació. Amenaçava amb abandonar el seu home si l’any següent tornava a organitzar les festes. Estava farta. Farta de tota aquella brutor. Farta de veure’l fer el ridícul amb jovenetes vint anys més joves que ell.

Mentre en Rafel m’acompanyava fins la porta, vaig poder sentir el que don Mateu li deia a donya Encarnació. Tancats tots dos dins la cuina, i amb una veu que volia ser dolça, el pare del meu amic va amollar aquesta frase:

“Estimada, tu ets per a mi com la Seu, i les altres només són capelletes”.

Set

En tornar de la platja ens feien treure’ns la sal del cos. I de pas, també l’arena. De petits, ho fèiem a una mena de corralet que hi havia devora la cuina i que més tard desapareixeria per donar pas a un altre dormitori. Abans d’anar a la platja, mumare hi treia un ribell gros de color blau que deixava al sol ple d’aigua.

Tot i que passàvem amb els amics gairebé totes les hores del dia, llevat d’aquelles que havíem de dedicar a la siesta obligatòria, aviat es posà de moda convidar algú a dinar. Mai a sopar, i manco encara a dormir, però a dinar, sí. Un dia n’Alba convidà una amiga seva, na Maria de Lluc. El dinar va ser una mica especial, i no pel menjar, que mumare ja tenia preparat quan n’Alba la posà en el compromís de convidar na Maria de Lluc davant mateix de la nina i de sa mare. Però la conversa a taula fou diferent. Més divertida. I tot i que la presència de l’amiga no ens estalvià l’hora de la siesta, crec recordar que els meus pares no es queixaren de les corregudes que hi va haver d’una habitació a l’altra, cosa que no haurien permès cap altre dia.

Comptat i debatut, la visita de na Maria de Lluc, la nostra primera convidada, ens deixà un bon gust de boca, que durà fins que la meva germana s’ocupà d’esborrar-ho amb el següent comentari:

“Na Maria de Lluc ha dit davant de totes les altres nines que troba que el tens molt petit”.

El senyal inequívoc de la seva mà cap a la part davantera del meu banyador, no va deixar cap dubte possible sobre quina era la part del meu cos que na Maria de Lluc, que m’havia degut espiar mentre jo em llevava la sal dins del ribell blau, trobava tan petit.

Vuit

En Josep, com tothom, té defectes i virtuts. Ara que hem crescut, i ja som grans, li veig més les virtuts, mentre que de petits, he d’admetre que els seus defectes em sulfuraven. Era un al·lot tímid. Encara ho és. Mumare sempre diu que el primer – el germà gran – ho té més difícil, que els pares encara no en saben de ser pares i que sovint l’espifien. Quan, dolgut per alguna de les seves malifetes, me’n queixava, ella em demanava paciència. Paciència amb el meu germà gran. Per altra banda, jo l’admirava. Encara ara l’admir. I l’estim tant com l’estimava. Per això em va doler tant aquella història estúpida de la coca-cola, per molt que ell no m’hi hagués volgut en aquella excursió. Perquè en Josep – tímid com era – no em volia mai amb els seus amics, i en canvi, quan no els tenia, sempre estava dispost a jugar amb els meus.

Anaven, aquell horabaixa, cap a un lloc que li deien “els garrovers”, l’atractiu del qual es basava en estar al lloc més allunyat de la platja i també, per tant, de la part habitada d’aquell – diguem-ne – petit paradís d’estiueig. Havia una bona passejada abans d’arribar-hi, la qual cosa, combinada amb la calor del mes d’agost, era ideal per obrir gana i fer de la berenada posterior un autèntic banquet.

Aquell horabaixa mumare degué preparar un o dos llonguets amb margarina i cuixot dolç . El torcaboques – no ho veig gaire clar – devia ser més de tela que de paper. I com a plat fort de la festa, una coca-cola.

Una coca-cola a l’estiu no era el que és ara. Llavors era un luxe. Mumare la comprava en botelles que se’n deien “dobles”. N’hi havia per dos tassons ben plens. Per a l’excursió, mumare no volgué que el meu germà se’n dugués una botella sencera. La raó degué ser perquè tanta coca-cola no li llevàs la son el vespre. Mumare n’apartà una mica en una altra botella buida, i tapà la que en Josep se n’havia de dur amb un enginy que teníem – meitat de plàstic, meitat metàl·lic – per a botelles mig buides mig plenes. Com les motxilles que hi havia a la casa eren massa grosses, en Josep ficà tot el berenar en un cistell d’espart que ell utilitzava per anar a pescar. Se’l penjà de l’espatlla i sortí cap a ca’n Maties, que era on els seus amics havien quedat per trobar-se. A mitja escala, tornà a pujar corrent. La coca-cola havia vessat i els entrepans eren completament molls. Mumare va preparar uns nous entrepans i posà el tap a la botella de coca-cola on abans hi havia abocat la meitat. En Josep li demanà que li en donàs una de sencera, però mumare no hi va consentir. Sense més temps per discutir, en Josep partí escales avall.

Cinc minuts més tard el vaig tornar a sentir a la cuina. Hi vaig treure el nas. A mitjan camí cap a ca’n Maties, en Josep havia aixecat la tapa del cistell per comprovar que tot anàs bé. El tap havia tornar a fallar i la coca-cola havia vessat. Per sort, aquest pic els entrepans gairebé no s’havien banyat. Mumare substituí el paper que els embolicava per un de nou…

El vespre, al llit, girat cap al costat de la finestra, el meu germà mirava de plorar en silenci; no sé si de ràbia o de pena. En arribar a ca’n Maties, els seus amics ja havien partit sense esperar-lo. Va intentar trobar-los per dins “els garrovers” fins que, fart de caminar, havia tornat a casa. No sé què va fer amb els entrepans de cuixot dolç, ni tampoc amb la beguda de taronja que mumare li havia acabat posant dins el cistell juntament amb un obridor, però coneixent en Josep, dubt molt que menjàs o begués res aquell horabaixa. El que sé cert és que aquell vespre no volgué sopar, i que jo no vaig saber trobar les paraules per consolar-lo. I cansat com estava per la dosi habitual de platja i bicicleta, em vaig quedar dormit mentre el meu germà gran encara plorava.

Nou

Era fàcil que coincidint amb algun dia de les festes caigués alguna barrumbada. Si les primeres gotes queien a mitjan horabaixa, mentre els conjunts instal·laven els seus equips i afinaven els instruments, hi havia el perill que s’hagués de suspendre. En canvi, si la tempesta queia durant la nit, un cop enllestida la verbena, a banda d’endur-se per davant part de les paperines que adornaven la plaça, la pluja, que refrescava l’ambient durant un parell d’hores, no suposava cap inconvenient. Record un any que els primers trons coincidiren amb l’última cançó del darrer grup, i que les primeres gotes – ben gruixades – ens agafaren a tots els joves encara al mig de la plaça. Com passa sovint a l’estiu, després de molts de mesos sense ploure, en qüestió de segons ens caigué damunt un autèntic diluvi. Vàrem córrer a refugiar-nos davall d’una gran porxada a unes escales que pujaven cap a un negoci on els turistes hi compraven els souvenirs i nosaltres el polos de llimona.

Hi érem tots. Tots els joves i només els joves. Els més grans, més previnguts, havien descomparegut juntament amb els pocs nins que en aquelles hores encara corrien per la plaça. Asseguts a les escales, vèiem caure la pluja. Alguns, en silenci; altres, en mig de converses on s’encenia encara alguna cigarreta i s’apuraven els darrers glops de cuba-libre. Amb els cabells i les camisetes banyades, ens trobàrem asseguts devora d’altres que havien vengut de fora per gaudir de la festa. L’al·lota que jo tenia devora nomia Carme i era el primer pic que la veia. Pentura perquè no hi tenia cap amic aprop o pentura perquè amb tant de ball em sentia relaxat, em va ser més fàcil que de costum lligar-hi conversa. No dèiem gaire cosa. Miràvem junts com plovia i ella fumava.

Més tard, quan feia estona que ja no plovia i la gent començava a partir, alguns cap a la ciutat a seguir la festa, altres cap a casa, ella va dir que tenia el cotxe aparcat una mica més amunt. Era per tant, com jo havia suposat, més gran que jo.

– T’hi acompanyaré.- Vaig dir per guanyar temps.

En arribar al cotxe, encara no m’havia decidit a agafar-la de la mà o a passar-li el braç per damunt les espatlles. Però estava convençut que ella no volia anar-se’n sense jo. El cotxe estava aparcat molt a prop de ca meva. Vaig assenyalar el jardí amb la palmera que sobresortia per damunt dels altres arbres.

– Jo visc allà. I per anar a la meva habitació no cal passar per la resta de la casa.

Em va sortir així, sense preparar la frase, i em vaig sorprendre a mi mateix.

– Podem posar música, si vols.- Vaig afegir amb la estranya convicció que ella diria que sí.

Era fosca negra quan entràrem agafats de la mà i caminant en silenci – jo davant, ella darrera – envoltats per l’olor a terra banyada que ens arribava del jardí.

Vaig posar música i ella vengué cap a mi per ballar. Després d’un parell de compassos es separa una mica i em demanà si tenia una camiseta eixuta per deixar-li.

L’endemà a hora de dinar, la mirada de monpare em va donar a entendre que la meva primera nit d’amor no havia passat totalment desapercebuda. Mentre jo treia aigua de l’aljub per tornar a omplir el pitxer que acabàvem de buidar durant el dinar, monpare passà pel meu costat i em posà una mà sobre les espatlles.

– Quan penses recuperar la camiseta?

Deu

Un capvespre, de tanta d’aigua gairebé se’ns inunda tota la casa. Només hi érem mumare i jo, i record que ella es va posar molt nerviosa, i que jo era massa petit per poder-la ajudar en res que no fos llevar-me del mig. D’algun lloc de la bugaderia – allà on hi havia les piques – brollava aigua. En aquella època, a la casa d’estiu encara no teníem telèfon, i mumare no sabia què fer, tret d’observar amb impotència com l’aigua s’escampava per tota la casa i començava a sortir cap a les terrasses d’on queia – escales avall – fins el jardí.

Després d’uns minuts d’angoixa, mumare va decidir agafar cotxe per partir cap al bar de la platja on hi havia un telèfon. Feia poc que mumare menava, i nerviosa com estava, va calcular malament la trajectòria del cotxe i estampà un dels fars contra un pal d’electricitat. Amb els ulls plens de llàgrimes va aconseguir fer marxa enrera i acabar així la maniobra per encarar el cotxe costa avall, camí de la platja.

Durant tota aquella nit, així com un parell de vegades més durant els següents dies, vaig somniar aigües brutes que sortien de l’excusat, i es ficaven per tots els racons de la casa, fins trobar-me a mi amagat dins el sis-cents de mumare. Assegut al seient del conductor, intentava sortir de la casa, però no encertava a ficar el cotxe pel forat de les portes. Amb les meves maniobres jo no aconseguia altra cosa que obrir petites esquerdes a les parets d’on instantàniament començaven a brollar més aigües brutes. Per alguna raó desconeguda, el final feliç que havia tengut aquella història no hi apareixia, en els meus malsons.

Mumare havia demanat per telefonar, i mentre explicava el cas a monpare, algú que seia al bar s’oferí per ajudar-la. Un cop fora, mumare, massa trasbalsada per tornar a agafar el cotxe, em va fer pujar amb ella a la cabina del camió de repartiment de begudes que menava aquell home.

En arribar monpare, ens trobà traguent els darrers poals d’aigua. L’home que ens havia ajudat ja no hi era.

– No ha volgut cobrar res. Nom Tomeu i mena el camió que du les cerveses al bar den Gaspar.

Onze

Un estiu, en acabar el curs, vàrem anar de campament amb els jesuïtes als Pirineus. No record si només es podien apuntar els del nostre curs, però sí que record que no hi anàrem tots ni molt manco. Havíem acabat primer de batxillerat , així que teníem entre deu i onze anys. Per mi era la primera vegada que hauria de dormir en sac dins d’una tenda de campanya. Potser també fou el primer pic que vaig passar tota una setmana lluny de la meva família.

Monpare hi va estar d’acord des del principi, i va ser gràcies a ell que poguérem convèncer mumare perquè m’hi deixàs anar. Abans de partir, ella em va acompanyar a comprar tota una llista de coses que el germà Cirer ens havia fet saber que eren imprescindibles per al viatge. A la botiga on venien el material per a les excursions, hi va haver un moment difícil quan mumare va veure oberta la navalla que el dependent ens recomanava. Hi va haver un estira i arronsa fins que mumare, per evitar allargar la discussió davant d’estranys, decidí comprar-la tot anunciant-me que a l’aeroport la posaria en mans del germà Cirer perquè en tingués cura.

Un cop a casa, vàrem tornar a discutir – ella que no i jo que sí – i crec recordar que arribarem al punt que jo vaig dir que sense el ganivet no hi pensava anar. M’hagués mort de vergonya si davant dels meus companys mumare feia que el germà Cirer em guardàs el ganivet per por que jo no em fes mal. Monpare degué ensumar-se que la cosa anava per aquí, i em va fer prometre que, si ell convencia mumare, jo no obriria el ganivet a no ser que fos realment necessari per alguna cosa que ens manassin fer. Gràcies a ell, a monpare, vaig poder anar l’endemà a l’aeroport amb el cap ben alt i la navalla ben embolicada al fons de la motxilla.

Devora de l’esplanada on estàvem acampats hi havia un petit corrent d’aigua on hi fèiem nets els plats i els coberts després de les menjades. Per treure’n el greix, enlloc de sabó havíem d’usar terra banyada i pedretes. No record si el menjar era bo o dolent, tret de la melmelada, que em feia oi. Devia ser el primer pic que jo en menjava de melmelada per berenar el matí, i van passar molts d’anys fins que un dia vaig tornar a provar-la i vaig descobrir que m’agradava.

Un dels joves que ajudava al germà Cirer a l’hora d’organitzar les nostres activitats nomia Josep Maria i era de Barcelona. L’havíem conegut la primera nit a Sarria, on ens havíem allotjat al col·legi que allà tenen els jesuïtes, i que en aquella època disposava de petites cel·les pels alumnes interns. Va ser ell qui ens mostrà l’escola. El gimnàs i els camps d’esports, així com els jardins ens deixaren impressionats. Semblaven d’un altre món, si els comparàvem amb allò que nosaltres teníem a la nostra escola. En arribar la nit, després de sopar, en Josep Maria ens va acompanyar fins les nostres habitacions. Petites com eren, amb aquelles parets que no arribaven fins el sostre i un biuló a la porta per tancar per dedins, semblaven excusats. Durant totes les hores que hi vaig passar sense poder dormir, vaig plànyer aquells desgraciats que tot i gaudir d’uns meravellosos camps d’esport, es veien condemnats a passar les nits en aquells reduïts cubicles.

Per contrast, les nits dins la tenda de campanya em varen resultar d’allò més agradables. Més d’una nit vaig despertar-me fora de la tenda i vaig tenir l’oportunitat de contemplar aquell meravellós cel ple d’estels. A les tendes, que eren molt rudimentàries, els sacs anaven directament damunt de la terra, i es veu que sovint jo m’esmunyia cap avall per mor de la inclinació del terreny, i gràcies també al pes del meu company de la dreta, que tenia tendència a lliscar cap al meu lloc. Un cop despert, no m’era gens fàcil reptar dins la tenda per recuperar el meu lloc. Ningú no s’ho creia quan, en arribar el matí, els explicava el fet.

En Josep Maria tenia un tic als ulls. Algú em va fer fixar un dia que viatjàvem en tren cap a no sé on.

– Què et passa als ulls? Per què els obres i els tanques contínuament?

– És un tic.

– I què és un tic?

En Josep Maria era un bon líder i sabia molts jocs de campament. Els vespres era ell qui ens enviava a cercar les llanternes per jugar a conillons per dins el bosc. També era ell qui ens va ensenyar cançons, algunes de les quals encara record. No va ser ell, en canvi, qui s’inventà un perillós joc amb la navalla que jo havia promès no treure i que el germà Cirer va tallar de soca-rel tot confiscant les nostres estimades navalles. Va ser un viatge tan fantàstic que el temps ens fugí de les mans i abans no ens poguéssim témer ja érem de tornada.

Al cotxe, mentre travessàvem la ciutat en direcció cap a la carretera de la platja, mumare em va retreure que no hagués donat senyals de vida en tota la setmana.

– Però si us vaig enviar una postal.

– Doncs encara no ha arribat. Podies haver telefonat. Els Binimelis han telefonat cada dia. Cada dia! Quan em trobava sa mare, tota contenta, em moria de vergonya. “No, en David encara no ha cridat. Supós que un dia d’aquests…”

Ja he dit que amb el temps vaig descobrir que la melmelada m’agradava. El telèfon, encara no.

i Dotze

A ca monpare i mumare hi havia una habitació, tot d’una que entraves a mà esquerra, que en dèiem el despatx. Va ser allà on en Josep i jo – n’Alba no sé com s’ho feia però no la hi vaig veure mai – ens tancàvem per estudiar les assignatures del batxillerat. Una taula grossa al mig de l’habitació no deixava gaire lloc per altra cosa que un parell de cadires a un costat i l’altre. Era metàl·lica i tenia tres calaixos a un dels seus costats. Damunt hi havia una màquina per fer sumes i restes. Era tan antiga que no la vaig acabar d’entendre mai, tot i que els dits se m’hi anaven quan la matèria que em tocava memoritzar era més avorrida de l’habitual.

Un temps, en aquest despatx hi venia un comptable que monpare llogava per hores perquè li posàs al dia els llibres de comptabilitat del taller. Acostumava a comparèixer a mitjan horabaixa i era mumare la que li obria la porta i el feia passar, ja que en aquella hora monpare encara era al taller.

A continuació del despatx hi havia una altra habitació on mumare hi planxava. La tercera porta, abans d’arribar a la cuina, era la del bany. Així doncs, aquestes quatre peces tenien accés des del mateix passadís i rebien llum des d’una petita galeria a la que s’hi arribava només des d’una porta que hi havia al fons de la cuina. Llevat de la cuina, les altres tres peces – despatx, planxador i bany – comunicaven amb la galeria a través de tres finestres situades en el mateix pany de paret.

Clar que no parl de la casa de la platja sinó de la que teníem a la ciutat. Tant una com l’altra, les havia construït el pare de mumare, un contractista d’obres que, segons monpare, no arribà a fer-se milionari perquè volgué retirar-se – encara jove – poc abans del boom de la construcció que hi hagué a finals dels seixanta.

Amb la lliçó ben apresa després d’aquell dia que na Maria de Lluc – l’amiga de n’Alba – m’havia espiat mentre jo em treia la sal dins del ribell blau, ara jo prenia les meves precaucions. Els excusats de l’escola no em feien cap gràcia. Per molt que passassis la balda – cas que encara ningú l’hagués trencada – era fàcil trobar-te amb algú que enfilat dalt la tassa del wàter del costat treia el cap per damunt d’una d’aquelles parets que no sé per quines cinc-centes no havien d’arribar fins el sostre.

A casa, per molt que mumare ens predicava un dia sí i un altre també que no havíem de rodar la clau, jo mai li feia cas, decidit com estava a que ningú no pogués tornar informar les amigues de n’Alba de en quin punt es trobava el meu creixement més íntim. Així les coses, un dia va passar el que havia de passar. Enllestides les feines que jo havia anat a fer a l’excusat, la clau se va quedar enganxada i no anava ni envant ni enrera. Em vaig posar nerviós i quan després d’una bona estona vaig decidir empassar-me la vergonya i cridar mumare, llavors va ser ella que s’hi posà.

Per sort, aquell dia, a casa hi havia el comptable. L’home, a més de tenir cap pel números, el va tenir prou fred com per situar-se a la galeria, a l’altre costat de la finestra del bany, i des d’allà calmar-me primer, per després donar-me instruccions molt concretes de com obrir aquella petita finestra per on, tot i que ell no hi cabia, sí que va aconseguir treure’m a mi.

Durant el temps que encara vingué per ca nostra, a fer feina al despatx, jo ja no el vaig tornar a veure mai com un simple comptable. Al meus ulls es convertí en un heroi. I puntual com ell era, em va ser fàcil, a partir d’aquell moment, avançar-me a mumare, camí de la porta, per ser jo qui li obria i l’acompanyava fins al despatx.

No record quan deixà de venir per casa ni tampoc record quan se’m va passar a mi l’obsessió perquè ningú no em veiés nu. El cert és que quan va arribar el moment, molts anys més tard, que vaig gosar treure’m el banyador a una platja – i no precisament deserta – la meva sensació d’alliberament va ser semblant a la del dia que vaig acabar la mili.