Nigul

“Estrenada fa devers quinze anys, ara sembla encara més actual.”

U

         Són sovint difícils els matins per mi. I per això sempre que puc conduesc cap a l’estació i allà hi deix el cotxe aparcat fins el vespre, quan arriba l’hora de tornar a casa. Com aquell dia que plovia. Em costa fer la meva feina i fa ja massa anys que vaig començar a fer-la. La faig bé. He après a fer-la bé. Però ja no me’n record gaire de les raons que em van empènyer cap a aquest rumb. En dies baixos, quan el desànim s’apodera de mi, la meva dona m’ho recorda. Em parla dels ideals de joventut, de la nostra fe compartida en un futur millor. “Si el present és lluita, el futur és nostre” havíem escrit amb tinta vermella damunt del llençol on vàrem jeure junts per primer cop. Jo la mir com em parla. Els seus moviments, els seus gestos en parlar. Supós que això és el que fan els sords. I dec ser com un sord jo, doncs ja no l’escolt. No l’escolt quan intenta convènce’m que la meva feina és important. Que cal seguir endavant. Seguesc, és ver. Però no perquè estigui convençut. Seguesc perquè no sabria fer altra cosa. Perquè ara som un professional i a la meva edat no crec que fos bo per cap altra feina.

         Plovia, aquell matí, i jo no havia pensat en agafar el paraigües. He de dur tantes coses dins la motxilla que a l’hora de repassar la llista, no m’hi vaig fixar que el cel amenaçava pluja. Tot i que eren només unes passes des del cotxe a l’estació, vaig entrar xop dins el vagó. Pentura per això, per la fila que feia, aquell nin es va fixar amb mi. Li vaig tornar la mirada. Per treure-me’l de damunt. Els matins ja són prou difícils com per haver d’aguantar la mirada d’un infant. No la va desviar ell, la mirada. Devia tenir uns deu anys. Viatjava tot sol i duia un llibre a la mà. Un llibre obert. Vaig suposar que aviat tornaria a la lectura. No ho va fer. Seguia mirant-me. Vaig estar a punt de dir alguna cosa. Ell xerrà primer.

– Tu saps què són els niguls?

         Vaig ser jo qui desvià la mirada. Vaig cercar els niguls i vaig tardar una estona en tornar a mirar-lo. Una bona estona. Hi havia formes sorprenents, aquell matí, retallades damunt del cel. Seguia amb el llibre obert. Esperant. Esperant-me. Esperant la meva resposta.

– Els niguls… Els niguls són…

         I sense poder-ho evitar, vaig començar a explicar-li, allà, al tren, aquell matí difícil que jo havia deixat el cotxe a l’estació, aquell matí que plovia… vaig començar a explicar-li tot allò que monpare inventava per a mi i els meus germans durant les nits d’hivern.

– Els niguls són gent que no sap estar-se quieta. Gent ben intencionada que creu que l’aigua que duen damunt farà bé on sigui que decidesquin deixar-la anar. I com pensen que per tot serà ben rebuda, la seva preciosa càrrega, dubten molt abans de deixar-la anar. Van amunt i avall cercant el lloc ideal. I tant i tant s’ho pensen que, sovint, arriben a anar tan carregats que la pluja se’ls escapa allà on no la volien deixar caure. Allà on, feia poc, un company n’acabava de llençar. D’això se’n diu “ploure damunt banyat”.

         Em mirava diferent, ara. No era una mirada de sorpresa. Era una altra mirada, però no era una mirada de sorpresa. Semblava que en volgués més, que volgués que jo seguís xerrant. Xerrant de niguls.

– Són els niguls de tempesta, aquests que fan això. Com aquells d’allà, els que avui encara no han deixat sortir el sol. N’hi ha d’altres. Hi ha moltes castes de niguls. Els de pluja fina, per exemple. Plouen quan ploren. La seva pluja és el seu plor. Ploren pluja. O plouen plors, que ve a ser el mateix. Són molt sensibles. En sentir una cançó trista, aturen el seu pas per escoltar-la i després, si la cançó els ha tocat prou, deixen anar unes quantes gotes, un parell de llàgrimes, i segueixen endavant, una mica més lleugers, més…

         No vaig continuar. El nin va fer un gest per agafar la seva motxilla. La obrí i hi ficà el llibre. Després, s’aixecà i amb un dit assenyalà cap a la finestra del costat contrari.

– Aquella és la meva escola. Enguany he començat cinquè. Vine algun dia i ens ho expliques a tots, tot això que saps dels niguls. A la mestra li agradarà. I als meus amics també.

         I sense dir adéu, però amb un somriure als ulls i als llavis, sortí per les portes que s’acabaven d’obrir per deixar-lo sortir.

Dos

         No vaig aconseguir treure’m la imatge del nin de dins del meu cap fins que no vaig obrir la motxilla i vaig començar a preparar l’arma. El veia, una vegada i altra, com sortia del tren just després de dir allò de “A la mestra li agradarà. I als meus amics també”.

         Faig feina amb material molt delicat i precís i en començar a manipular les diferents peces, em vaig oblidar d’ell i no hi vaig tornar a pensar fins que, un cop enllestida la feina, vaig agafar el tren de tornada. El vaig tenir present durant tot el camí. A ell i també l’explicació que jo li havia donat sobre els niguls. Vaig recordar també la veu de monpare i les cares dels meus germans, els colors dels seus pijames –d’alguns dels seus pijames- i el color de la roba dels nostres llits.

         En arribar a casa, com sempre, vaig trobar n’Helena que escoltava la ràdio. Com sempre, s’aixecà, em prengué la motxilla i la davallà al celler. Després, també com sempre, es llevà la roba i s’estirà damunt del sofà.

– Com ha anat?

– Bé. Crec que bé. És mort?

– Sí. Diu la ràdio que quan l’ambulància ha arribat a l’hospital, ja ha ingressat cadàver. Treu-te la roba i vine. Què t’estimes més avui que et folli jo a tu o t’estimes més follar-me tu a mi?

Tres

         Fins que el vaig veure, no vaig reparar que era el mateix tren, la mateixa hora. Ell també em va veure i, tot d’una, amb un somriure, amb aquell somriure seu, s’aixecà, agafà la motxilla i vengué a seure davant meu.

– No has pogut venir a l’escola encara, no és ver? Deus tenir molta feina. Ara t’esperam. Vaig explicar davant tota la classe el que tu m’havies dit sobre els niguls… Vaig ser l’únic. Sí, l’únic. Gràcies a tu.

– L’únic?

– Sí. L’únic que trobà un adult que no donàs una resposta científica a la pregunta. A classe havíem parlat de ciència i poesia i es tractava de trobar una persona gran que no donàs una definició científica. Jo ja l’havia fet sis vegades, la pregunta. Tu vares ser el setè.

-A qui li havies demanat abans?

– A monpare i mumare. Al meu cosí. A l’avi Manel i a la tia Margalida. I… i a Guillem, el bibliotecari.

– Com se’t va ocórrer demanar-m’ho a mi, a un desconegut?

– Per la motxilla. La dus ben carregada. De llibres, supòs. I a més fas cara de saber moltes coses.

– I què et va fer pensar que aquestes coses no serien…

– No serien científiques? No ho sé. Pels teus ulls, supòs.

Quatre

         Bé, abans de res, convé que em presenti.  Som nou dins d’aquesta història. No he sortit abans. Som sonpare den Josep, el nin del tren. Faig feina… Bé, ja hi haurà temps per parlar de la meva feina. En Josep és un nin especial. La meva dona, mig en broma, mig de veres, de vegades diu que deu ser una mica superdotat. Jo confii que no ho sigui superdotat. M’agradaria que fos un nin normal, com els altres, ni millor ni pitjor. Amb el seu estil, la seva personalitat, però superdotat, no.

         Un vespre del mes de novembre, en Josep va arribar a casa més content del costum. Li agrada l’escola on va i normalment hi arriba content, a casa. Però aquell dia era especial. A l’hora de sopar ens va explicar que havia conegut un home al tren i que aquell matí, l’home s’havia presentat a l’escola. Que en Josep l’havia convidat. L’havia hagut de convidar dos pics. De fet, se l’havia trobat dos pics al tren. La vegada que el va conèixer i…

         Però vostès ja ho saben això. Millor que jo. Ho acaben de veure. Seguim endavant amb la història, doncs. L’home havia anat a l’escola  i  havia demanat per la classe de cinquè. Hi ha un sol grup a cinquè o sigui que fou fàcil per ell trobar en Josep. Un cop dins la classe va repetir el que ja havia explicat al meu fill sobre els niguls. No els ho repetiré. Després, parlà dels arbres, dels rius i també d’altres coses que els companys den Josep li anaven demanant. En parlava –segons en Josep – de manera especial. De manera poètica.

         Va ser un cop d’intuïció. En aquell moment, no. L’endemà de matí, en aixecar-me, mentre m’afaitava davant del mirall. Primer vaig pensar que intentaria convèncer en Binimelis que valia la pena trobar aquest home i fer-li un parell de preguntes. Amb la maquineta d’afaitar a la mà, a mig camí cap a la zona més difícil, just davall del nas, vaig imaginar la cara i les paraules del cap de secció:

– I què en treurem de cercar aquest home? Dius que el teu fill… el trobà molt especial, molt poètic? Si no tens feina, jo te’n puc cercar. En tenc a bastament per donar i vendre… I per cert, quan l’altre dia us parlava d’iniciativa, no em referia a aquesta mena d’intuïcions.

         Mentre em llevava les restes de sabó de la cara, vaig decidir deixar en Binimelis al marge. Intentaria trobar aquell home. Pel meu compte. Hauria de fer un parell de mangarrufes. M’inventaria alguna cosa per omplir el full de servei. Qualsevol cosa em serviria. Qualsevol cosa manco la veritat: Que pensava viatjar en el tren que agafa el meu fill per anar a escola. En hores diferents. Per intentar trobar un home que parlava poèticament de la natura. No volia implicar el meu fill i això em complicava les coses. Hauria de cercar aquell home sense tenir cap idea sobre el seu aspecte físic. Almanco sabia que era un home… Preguntes. Hauria de fer preguntes.

– Disculpi. Què és un nigul?

– No tenc temps per beneitures, jo.

         Després d’un intercanvi així, es feia difícil acabar el trajecte en silenci, davant d’aquell home. O bé ell es movia cap a un altre lloc, o bé ho feia jo. Me n’anava a l’altre extrem del vagó, o bé, fins i tot, aprofitava una aturada per canviar de vagó. I…

– Li molesta si li faig una pregunta?

– Digui.

– Què és un nigul?

– Un nigul?

– Sí, un nigul. Com el definiria?

– Què fa, una enquesta, vostè?

– Més o manco, es podria dir així. Sí.

– Fa feina per una revista.

– Sí, per una revista.

– Bé, els niguls es formen quan les altes temperatures…

         Alguns responien, d’altres no. Però ningú em donava una resposta poètica. Ja dubtava si seguir o no amb aquells viatges en  tren quan, un matí, en Binimelis entrà al meu despatx amb un paper a la mà.

– Em dus una mica despistat, Alomar. He estat llegint els teus darrers fulls de servei i els teus informes i no aconseguesc lligar caps. Si jo fos malpensat, diria que…

– Que fa dues setmanes que no escric ni mitja paraula que sigui veritat en aquests papers. Seguesc una pista, una intuïció. I com no tenc cap argument sòlid on basar la meva línia d’investigació, doncs…

         Per a la meva sorpresa, en Binimelis no es va emprenyar. Ni tan sols va fer que li explicàs què feia jo en realitat ni perquè. Supòs que el fet que la llista de morts arribàs ja a quinze i que el darrer fos un conseller del govern, va jugar a favor meu.

– Si hi ha res de nou, vull ser el primer en saber-ho. Ah! I fes el favor d’intentar que el que escriguis als fulls de servei resulti una mica més coherent, més creïble. No vull tenir problemes amb els de dalt. I ara, me’n vaig, que he de preparar la roda de premsa que tenc d’aquí a dues hores. Bona sort, Alomar.

         Després d’aquella conversa, vaig seguir un parell de dies més amb els meus trajectes en tren.

– Què és un nigul?

– No ho sé, però si vols podem anar a algun lloc a prendre unes copes i.. allà tranquil·lament, en parlam… de niguls.

         Estava preocupat. Començava a desconfiar de la meva intuïció. La conversa amb en Binimelis m’havia deixat el cor feixuc. M’hagués estimat més que em clavàs una bona bronca enlloc d’aquella mena de generositat que molt em temia que es podia girar contra meu en qualsevol moment que les coses –des de dalt- li venguessin mal dades a en Binimelis i m’ho volgués fer pagar a mi. A mi, que després de tota una setmana i gairebé cinquanta trajectes en tren, no tenia res que contar-li, excepte un parell d’anècdotes que, certament, no farien riure el comissari.

         En Josep, aquell vespre, em donà un cop de mà.

– Monpare, saps aquell senyor que va venir, l’altre dia, a l’escola per parlar dels niguls i dels rius i tot això…? Te’n recordes que t’ho vaig explicar?

         Vaig fingir desinterés.

– Sí, crec que sí.

– Idò ens ha dit na Teresa que ahir va anar a una altra escola i també els va parlar de tot això, als nins de l’altra escola.

– Com és això? A una altra escola?

– Sí. La germana de na Teresa fa feina a una altra escola i ahir aquest home hi va anar. A na Teresa li va agradar molt tot el que aquest home ens va explicar i li va dir a aquest home que tenia una germana que també era mestra i…

         Era una petita pista. La germana de la mestra del meu fill. No havia volgut implicar en Josep. No em feia gràcia visitar la seva escola per raons professionals. El volia ben al marge el meu fill de la meva feina. Però ara era diferent. Una altra escola.

– No, pel que es veu no va deixar cap telèfon de contacte. La mestra…

– Vostè el va veure?

– Sí. La secretària el va fer passar aquí, a direcció. Jo vaig fer venir na Maria, que enguany fa classe als de tercer i…

– Com és? Com és aquest home?

         Ara en tenia una descripció. Una bona descripció, però cap raó ni una que connectàs aquell home amb l’assassí que estàvem cercant.

– I què ha fet aquest home? Per què el cerquen?

– Problemes amb hisenda. Una quantitat prou important de diners. Res de l’altre món. Si hi ha alguna cosa que recordi… em pot cridar a aquest número.

Cinc

         Aquest home, d’aquí al costat. La seva cara. De què el conec? Quan ha pujat al tren ja m’he fixat amb ell. Ha pujat a l’altre vagó. Però a la tercera aturada ha comparegut aquí, en aquest vagó. Ha anat a seure allà baix devora l’home que està al costat de la dona rossa. Li ha dit alguna cosa. L’altre li ha contestat i ell, aquest home, després d’uns segons, s’ha aixecat i ha vengut a seure aquí. Ell també me mira. Qui és? Qui és?

Sis

         Pot ser ell. La descripció encaixa. Podria ser ell. Encaixa molt més que cap dels altres. M’ha mirat dues vegades. Em deu haver vist canviar de lloc i pentura això… Ulls foscos, el nas… Se sembla molt a … No pot ser. No pot ser!

Set

         Que sí! Que pot sortir bé. Que no és cap mariconada. Una platja que per les dues bandes acabi en roques per on no es pugui davallar a l’aigua. No gaire llarga. Plena de turistes. Podem avisar als diaris o fer-ho sense avisar. Farà falta molta gent o sigui que pentura és millor avisar abans. Tots vestits igual. Camisetes blanques i alguna frase contundent escrita en vermell. Avançam cap a la primera línia de platja i allà ens agafam de les mans. Formam una cadena humana i ens col·locam molt a prop els uns dels altres. Ningú no ha de poder passar. Ni els que siguin dins l’aigua, ni els que vulguin anar a nedar. Mitja hora. Farà calor. Hem de dur gorres, o millor, capells. Res de gorres que fa ianqui. Mitja hora. Després si la policia no ha intervengut, partim tal com hem arribat. Què? Què us sembla? Tu què en dius, Helena?

Vuit

         Que si me’n record? Vaig ser l’únic que et va fer costat. Ni tan sols n’Helena – cosa rara –  ho va trobar bona idea. Per cert, no em diguis que encara estau junts… No, na Carme i jo, no. El darrer curs de carrera – crec que poc després que tu i n’Helena penjassiu els estudis per partir cap al Perú – ella es va liar amb un professor del departament de Biologia i jo vaig començar a sortir amb na Maria. No, no la coneixes. Tenim un fill –en Josep. Ara té deu anys. Diuen que se me sembla.

Nou

         Deixa’m parlar. No m’interrompis ara, Helena. T’ho deman per favor. Deixa’m xerrar i després tu dius el que vulguis, tot el que vulguis i jo tampoc no t’interrompré. D’acord?

         Ho sé que és una bogeria, però escolta. Durant aquests anys, els hem duit de corcoll. Mai no han tengut cap pista. Han detingut gent. Gent innocent que després han hagut d’amollar. Cada cop que jo mat algú, els ecologistes tremolen. La policia demana ordres per registrar les seves seus i sovint les obté. He mort quinze persones. Quinze. I mai no han pogut trobar cap connexió que els dugués cap a nosaltres. Hem fet una vida tranquil·la tu i jo. No tenim amics. No parlam gaire amb la gent. Només el contacte imprescindible. Per no resultar estranys. Tu fas feina a una ONG, i jo se suposa que escric llibres que mai no em publiquen. Una vida tranquil·la. A casa cap baralla. Cap discussió.

         No t’he dit res fins ara de la meva progressiva… No m’he queixat mai. Mai t’he dit que els matins se’m fan difícils. Que la nostra croada ja no me sembla… útil. Que tanmateix, l’illa acabarà farcida d’hotels. Acabarà tallada en bocins cada vegada més petits. Més carreteres, més autopistes.

         Els ecologistes perden força, Helena. La gent té por de fer-los costat. Por de tornar sospitosos.

         Fins ara jo també tenia por. Por de deixar de fer el que sé fer… i no saber què fer. Por de tornar vell. Inútil. Assegut al sofà  veient passar els dies i les nits. Estiu i hivern.

Per això he callat, Helena. Fins ara.

He anat a dues escoles. A parlar amb els nins. De rius, de niguls… De la natura. Els agrada. A les mestres també els agrada. Diuen que ho faig d’una manera especial. Sí, ja ho sé. T’ho havia amagat. Espera. Hi ha una altra cosa que no t’he dit. Pocs dies després d’anar a parlar a la segona escola, al tren, em vaig topar amb un antic company. Tu el coneixes… Te’n recordes… den Tito Alomar? Ens vàrem posar a xerrar. Vàrem recordar els vells temps. Encara se’n recordava d’aquella proposta meva de tallar l’accés a les platges amb una cadena humana. Després va demanar-me a què em dedic. Ell fa de periodista. Fa feina per una revista de consum. Fan recomanacions sobre diferents productes i serveis. Jo li vaig dir que em dedic a visitar escoles per parlar de la natura. D’ecologia. Va voler saber si em guanyava bé la vida. I li vaig dir que sí. I… espera, Helena, ara acab. He pensat que ho vull provar. Vull deixar de matar. Ara ja sé què fer per no tenir por de convertir-me en un inútil. Ho vull provar. Vull…

Deu

         Òstia, Binimelis! Òstia! Per això em deixes fóra? Perquè tot resulti més net? Tots sabem que quan s’entra en una casa d’aquesta manera… si hi ha armes dedins, les aniran a cercar… He vist les fotos. No me les volien deixar veure. Però ja em coneixes. He insistit… Fes que es rentin bé les mans. Un parell de dies seguits. I comana un bon sabó. El millor. Tu també, Binimelis. Les mans. Aigua calenta. I sabó.

Onze

         Se’n va riure de mi n’Helena. Fort i seguit. Una bona estona. I quan va acabar, quan va acabar de riure… va ser com si la veiés per primer cop després de molts d’anys. Vaig descobrir les seves arrugues. El front. El costat de la boca. I els ulls. Com si li haguessin canviat de color. Com si jo no hagués estat capaç de veure-la durant tots aquests anys. No brillaven. No hi havia cap llum dedins. S’havia apagat. Qui sap? Pentura fa molts anys que s’ha apagat i jo no ho he sabut veure. A Perú els tenia ben encesos els ulls. Ben encesos. Quan escoltava el que ens deia la gent de “Sendero”.

         En acabar de riure, no vaig dir res. Vaig girar coa. Vaig agafar l’abric i vaig sortir. No em creuràs. Però no pensava tornar. Volia… volia començar una altra vida. Sense ella, sense n’Helena. Que seguís ella si volia. Tants d’anys de carregar-me l’arma, potser ara en gaudiria més de prémer el gallet. Pum-pum. Vosaltres també en teniu de dones policia. Són bones a l’hora de disparar? I matar? Saben matar?

         No hagués tornat. Va passar tot a la vegada. Dos homes sortiren de la foscor i em barraren l’accés cap al cotxe. Em demanaren la documentació. No sé si l’hagués tret la cartera. No sé què hagués fet. En sentir els trets, els vaig sempentejar i em vaig posar a còrrer. Cap a la casa. Cap a n’Helena. Cap a n’Helena quan tots dos encara teníem vint anys.

Dotze

         Estimat Josep:

M’has de fer un favor. He sabut que pintes. Que t’agrada fer dibuixos i pintar. N’he vist un. Un que ton pare duia a la cartera i que m’ha mostrat. M’ha agradat molt. El trob especial. Et vull demanar un favor. Vull que pintis tot allò del que jo et vaig parlar, primer al tren, i després a la vostra classe. Rius, arbres… niguls. Com tu els veus i també com tu els imagines quan no els veus. Quan ets dins la fosca de la teva habitació. A les nits. A les nits d’hivern sense lluna. I l’endemà, si tens una estoneta, pinta tot allò que has vist. El que has vist de veritat i el que has imaginat. Després, si ets tan amable… Dóna’ls a ton pare i que ell me’ls faci arribar.

Reb una abraçada ben fort den Joan, el teu amic del tren.

i Tretze

No puc, Maria. No puc donar-li aquesta carta al nin. No vull que en sàpiga res de tot això. El vull al marge de la meva feina. Sempre l’he volgut al marge, de la meva feina.

En Josep… en Josep ja és prou… especial.